dilluns, 23 de juliol de 2012

RECOMIENDO ESTE ENSAYO: HOPPER, DE MARK STRAND

.


 Cita: Al comentar el cuadro que Hopper tituló "Sol en el segundo Piso" (1960), Mark Strand afirma ESlo siguiente: "La mujer mayor lee una revista, la joven mira más allá del marco de la pintura. El hecho de que estén ocupadas cada una en lo suyo, y sin embargo compartan el mismo porche, es suficiente para sugerir posibilidades narrativas que llevarían al espectador muy lejos de lo que tiene ante los ojos. No obstante, estas dos maneras de involucrarse visualmente con el cuadro - la espacial y la narrativa- parecen equilibrarse entre sí, sin que ninguna de ellas asuma un dominio total: cuando las narraciones que aportamos nos llevan demasiado lejos, la geometría de la pintura nos llama de vuelta, y cuando esta geometría se torna aburrida su potencial narrativo se reafirma".


 Os adjunto esta reseña fantástica de F. Calvo Serraller:

Trapecios 

Francisco Calvo Serraller, El País, 7 de junio de 2008


Siendo los poetas quienes mejor nos desvelan lo que, a fuerza de ser visto cotidianamente, nos resulta invisible, no es raro que se hayan convertido en intérpretes de esas visiones estancadas que son los cuadros. Tal es el caso del poeta canadiense Mark Strand (Isla Príncipe Eduardo, 1934), cuyo peculiar ensayo Hopper (Lumen) acaba de ser editado en castellano en versión de J. A. Montiel. Como seguramente habrá adivinado el lector, el lacónico "Hopper" del título es el apellido del hoy mundialmente célebre pintor estadounidense Edward Hopper (Nueva York, 1882-1963), cuyas magnéticas imágenes de la vida cotidiana de su país hace tiempo que desbordaron su preciso marco local para transformarse en el observatorio especular de la soledad del hombre contemporáneo. Pues bien, Mark Strand encara el universo icónico de Hopper mediante 32 breves comentarios de 30 cuadros del pintor, que están redactados con distanciada prosa forense, pero para así mejor atizar el aliento poético que subyace a cada una de las asépticas escenas pintadas.
Según nos advierte en el prefacio de su libro, Strand quiere evitar en su análisis toda tentación empática de dejarse atrapar por una fácil identificación con lo local y lo sentimental; esto es: por quedarse en una sociología y una psicología ocasionales del american way of life, aunque sea cortado por el patrón de la vida cotidiana del segundo cuarto del siglo XX. Para lograr este propósito, Strand aísla, con fría sagacidad, por un lado, la trama dominante de la mayoría de las composiciones pintadas por Hopper, el cual repite machaconamente la estructura geométrica de un trapecio isósceles, mientras, por otro, se concentra en diseccionar la dirección y el sentido de la luz que las alumbra. Aunque esta descripción tan estrictamente formalista pudiera parecernos, en principio, desanimante, o, nunca mejor dicho, descorazonadora, la realidad es que da de lleno en la diana del arte de Hopper y, si se me permite, del arte en sí, porque apunta al difícil equilibrio o, habría que decir quizá mejor, a la pugna entre lo estable y lo inestable, entre el espacio y el tiempo, que marcan el frágil destino mortal del ser humano.
Lo inestabilizador del trapecio isósceles, que es el que tiene iguales los dos lados no paralelos, cuando se aplica a una composición pictórica, se debe a que nos obliga a estar de paso frente a lo que vemos en un cuadro, dejándonos, como quien dice, in albis, sobre cualquier más allá que antecede o sucede a la escena que miramos. Por lo demás, la luz de Hopper es todo menos vibrátil y saltarina, y contra natura, enfosca el espacio y detiene la acción. De esta manera, Hopper, según Strand, violando nuestras rutinarias expectativas, nos lleva al paroxismo de la intriga, como ese trapecista de circo cuyo equilibrio está garantizado por dar estabilidad con su propio peso al frágil y precario balancín donde pende sobre el vacío. Y es que el arte, precisamente por tratar sobre algo tan volátil como la vida humana, necesita sobre todo de la matemática y de la física, que explican las leyes donde se encuadra y gravita nuestra soledad. -


Leer en El País, haz clic aquí



Otros libros recomendados:
Vetlla, de Jordi Llavinia
Hacia una democracia laic
LA CIVILIZACIÓN DEL ESPECTÁCULO, DE VARGAS LLOSA
"X" DE PERCIVAL EVERETT
EL MAL ÁRABE, DE MONCEF MARZOUKI  
 HANIK KUREISI, EL BUDA DE LOS SUBURBIOS
La escritura o la vida, de Jorge Semprún
.

dimarts, 17 de juliol de 2012

RECOMANO AQUEST LLIBRE DE POESIA, VETLLA, DE JORDI LLAVINA


Uns versos:
"Molt temps després, quan ja s'havia
perdut el rastre de l'amiga,
llegia una novel.la russa
i vaig trobar-hi un verb imprès
d'aquells que sempre fan més goig
si és que te'l diu Carner en un vers
-al príncep ja li havia pres
finestrejar, que tant m'agrada-.
Un verb que a mi em sembla que glossa
el que estic fent amb els meus versos,
ara que aplego brins de llum
amb una mà i bocins d'amiga
amb l'altra mà per poder entendre
el que he estat jo quan era jove"


"Tants anys després, llegeixo encara el llibre
i ja no espero el que no ha de tornar."



Aquest cop el comentari del llibre és de Jordi Puntí
Clica aquí per llegir els comentaris de Jordi Puntí

Llavina y el poema largo

Sábado, 16 de junio del 2012
JORDI
PUNTÍ

He aquí una pregunta estrafalaria: ¿cuántos versos debe tener un poema para ser considerado un «poema largo»? La respuesta no es fácil. Sucede lo mismo que con la narrativa, donde la frontera entre el «cuento largo» y la «novela breve» también es borrosa.
Todos estamos de acuerdo, por ejemplo, en que el Poema inacabat de Gabriel Ferrater es un poema largo (¡1.334 versos!). Quizá deberíamos considerar largos esos poemas que requieren una lectura episódica, es decir, que son difíciles de leer de una sola vez. La tarea del lector es doble, en estos casos, pues a la relectura minuciosa del poema -volver a cada verso para afinar su sentido- se añade la comprensión del conjunto, por escenas, con la narrativa que las une. Basta pensar en la Odisea de Homero.
Es un reto, el del poema largo, que me atrae como lector. Aparte de las canciones épicas y las novelas en verso medievales, el Nabí de Josep Carner consta entre los primeros que leí. Poco después me enmarañé en La tierra baldía, de T.S. Eliot. También me fascinaron el Don Juan de Lord Byron (aunque no sé si llegué a terminarlo) y su nieto travieso: la maravillosa Carta a Lord Byron, de W.H. Auden. Este censo tiene que ser breve por cuestión de espacio, y seguro que me dejo a alguien, pero también debe salir Fugitius, de Salvador Oliva, los libros de Enric Casasses -como La cosa aquella-- y Josep Pedrals --como el reciente El romanço d'Anna Tirant.
El último poema largo que se une con ganas a esta tradición es Vetlla, de Jordi Llavina (Edicions 3i4). A partir de un libro de poesía reencontrado, regalo de un antiguo amor, el poeta revive la compleja relación con la chica. Al mismo tiempo traza un retrato de una época que es también un estado de ánimo: los años 80 en un pueblo de comarcas.
Vetlla es una reflexión íntima sobre la ausencia, sobre la ilusiones que la vida nos va escatimando, pero también con recursos más propios de la narración: diálogos, personajes secundarios, descripciones, parodias y autoparodias, ficción dentro de la ficción… Literatura de la buena, en fi

Otros libros recomendados:
Hacia una democracia laica
  LA CIVILIZACIÓN DEL ESPECTÁCULO, DE VARGAS LLOSA
"X" DE PERCIVAL EVERETT
EL MAL ÁRABE, DE MONCEF MARZOUKI  
 HANIK KUREISI, EL BUDA DE LOS SUBURBIOS
La escritura o la vida, de Jorge Semprún

divendres, 13 de juliol de 2012

RESUM DE LES PONÈNCIES I TAULES RODONES A LA UPEC

 INTERVINC A LA TAULA "ELS NOUS ALTRES CALANS" A LA UPEC
La setmana passada vaig tenir el plaer de participar en els debats de la Universitat Progressista d'Estiu (UPEC) a la taula titulada "Els nous altres catalans" en el marc d'un debat sobre el present i el futur de Catalunya. Aquí teniu el resum de les intervencions. 
LA UPEC REFLEXIONA SOBRE CATALUNYA
Catalunya ha estat el tema a debat del segon dia de les jornades de la UPEC. La primera taula Cap a on va Catalunya, ha comptat amb la presència de tres politòlegs moderats pel periodista Antonio Franco. El professor Miquel Caminal, catedràtic de la UB, ha assegurat que ens trobem en un final d’etapa amb “un marc nacional espanyol que impedeix tot desenvolupament d'un marc autonomista o federal com el que marca la Constitució”. Tot i refermar-se en el seu federalisme, Caminal reclama una Catalunya “amb més estat”. El professor ha afirmat que els federalistes estan “admetent que el federalisme inclou l'autodeterminació. El que busca el federalisme és una solució d’entesa”En la línea de la intervenció de Caminal, Joan Botella, degà de la Facultat de Sociologia i Ciències Polítiques de la UAB, ha assegurat que “cap a on va Catalunya no depèn només de Catalunya; si només mirem què passa aquí no ho entendrem”. Botella ha fet al·lusió al govern actual per dir que tampoc sap cap a on va Catalunya, però tampoc sap cap a on la porta. Això va lligat a un desencís de la població amb la política oficial. “Estan apareixent uns referents morals catalans que venen tots de fora de la vida política: Pep Guardiola, Joaquim Puyal o fins i tot la monja Teresa Forcades”, afirma. Per Botella, l’opció federal “ha fracassat perquè no depèn només de Catalunya, però un divorci també requereix l’acord, no pots tancar la porta i marxar”.


El professor Jaume López, de la UPF, ha adoptat una perspectiva més teòrica. Ha explicat que la mida dels estats es deu a un delicat equilibri entre els beneficis que proporcionen les economies
d'escala i la integració de l'heterogeneïtat, proporcional al tamany del país. “Com més s'allunyen centre i perifèria, com menys possibilitat hi ha d'influir de tenir cert poder, més tendència centrífuga hi ha, més tendència de marxar”, ha explicat. En aquest sentit ha explicat que “cada cop resulta menys atractiu a Catalunya, Escòcia i altres seguir formant part dels seus estats tradicionals”. Analitzant enquestes ha remarcat que, tot i que la opció federalista recull més suports que la independentista, en un referèndum sobre la independència guanyarien els vots a favor.

La segona taula s'ha centrat en el debat sobre pacte fiscal i concert econòmic, un tema en el qual les convidades hi han pensat molt, des de diferents àmbits. Maite Vilalta, professora titular d'Hisenda Pública de la UB, s'ha proposat explicar com seria una hisenda descentralitzada des del punt de vista acadèmic. En aquest sentit ha afirmat que “si hi ha diferents governs que es reparteixen les funcions del sector públic han de tenir autonomia financera”. Una hisenda federalista, ha afirmat, reclama coordinació, transparència i lleialtat institucional, i els últims pactes assumits entre el govern de la Generalitat i el de l'Estat anaven en aquest sentit.


Muriel Casals, presidenta d'Òmnium Cultural, s'ha referit a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut per dir que “des de l'estiu del 2010 una gran part dels ciutadans de Catalunya hem fet un canvi en el nostre imaginari”. Ha parlat de la importància de pagar impostos i ha afirmat que “els europeus tenim molt clar que tota una sèrie d'activitats no es poden deixar en mans de la iniciativa privada”. Per Casals, “si no hi ha la correlació entre els diners que paguem i els que ens retornen per finançar la sanitat i l'educació públiques posem en perill la cohesió social”. Per tot això, la presidenta d'Òmnium, ha tancat la seva intervenció amb una pregunta: “Es pot tenir Estat del benestar sense tenir Estat?”

S'ha allunyat del concepte de pacte fiscal Gemma Calvet, advocada i consultora en dret, polítiques socials i drets humans, que afirma que “no podem caure en el parany de creure que hem de generar un nou pacte; s'ha de parlar de concert econòmic”. Calvet afirma que “hi ha dues realitats –Catalunya i el País Basc– que no van trobar l'encaix en la transició”. Està convençuda que el federalisme ara no és una resposta per l'Estat espanyol. Aquest ha estat una de les qüestions més polèmiques del debat, sobre la qual Maite Vilalta ha dit: “Jo sóc federalista per convicció, amb el desencís de saber que en el meu país el federalisme mai serà una realitat”. Muriel Casals ha defensat, a la seva manera, el federalisme: “l'hem de fer, però l'hem de fer amb Europa”.


Els nous altres catalans

La primera taula de la tarda portava per tíhttp://www.upec.cat/news/ca_ES/2012/07/04/0001/la-upec-reflexiona-sobre-catalunyatol Els nous altres catalans i hi han participat Said el Kadaoui, psicòleg i escriptor, Fathia Benhammou, cap de programes de la Fundació Jaume Bofill, Najat El Hachmi, escriptora, i Pius Alibek, filòleg, escriptor i restaurador. Moderats pel periodista Jordi Molet, tots quatre han abordat, amb una barreja de recerca i esperiències personals, la situació les famílies immigrades i els seus fills i filles a Catalunya.

Fathia Benhammou s'ha preguntat “per què la nostra societat continua sense reconèixer els fills i filles de famílies immigrades com a propis?” I ha fet al·lusió al seu propi cas: “Jo no vaig tenir la nacionalitat espanyola fins el 2006. Porto a Catalunya des dels 6 mesos”. També ha expressat una crítica als discursos utilitaristes sobre la immigració, que la defensen en tant que beneficiosa per al conjunt de la societat. “Vam alertar que el discurs utilitarista era perillós perquè en moments de crisi podia girar-se contra la població immigrada”, ha dit, cosa que, amb l'actual crisi econòmica, s'ha provat certa.





Said el Kadaoui ha abordat la qüestió des d'un punt de vista psicològic i ha parlat d'identitats. “Des de l'esquerra hem d'articular un discurs inclusiu i integrador, amb una identitat additiva”, ha dit. Considera que els sentiments d'identitat són un procés d'integració continua. En aquest sentit, assegura que “estem formats per diferents peces i som lliures de configurar en quin ordre les disposem”. Sobre el títol del seu darrer llibre, Cartes al meu fill, un català de soca-rel, gairebé, diu: “El gairebé m'agrada molt. No tenim perquè ser totalment res”.

Najat El Hachmi ha mostrat la seva inquietud sobre la temàtica de la taula: “Porto des dels 17 anys participen en taules de debat sobre els nous catalans i arribaré als 80 i seguiré igual i potser li passa a la meva filla també”. Tot i que es valora la diversitat, no es fa res per ella, ha criticat El Hachmi. “El president Artur Mas no té cap problema en parlar anglès quan ve algú de fora, però no li he sentit mai cap paraula en amazic i és la tercera llengua del país”.


“Molts catalans no volen que ningú més sigui català perquè viuen de l'elitisme de ser catalans”, ha afirmat amb contundència Pius Alibek. El filòleg ha parlat especialment de la seva experiència personal, quan pretenia entendre què era viure en democràcia i es va trobar que també havia d'entendre el fet nacional català. “Vam anar caminant a Montserrat i vam dormir tres dies en una cova per intentar descobrir què collons és ser català”, ha explicat arrencant riures al públic. Pel que fa a la relació del pensament d'esquerres amb les migracions, ha afirmat que “l'esquerra neix dels valors humans, que són universals, mentre la dreta es basa en valors morals, que són locals”, però ha matisat que no defensa “l'esquerra”, sinó “la ideologia d'esquerres”. Tot i que ja fa molts anys que va marxar de l'Iraq, conclou: “Jo continuo intentant entendre què és la democràcia”.

Llegir més al web de la UPEC, clica aquí