dilluns, 26 de novembre de 2012

RECOMANO "MIL CRETINS" DE QUIM MONZÓ

,
Cita del seu relat titulat Miro per la Finestra:
 "Durant tota aquesta estona que fa que estic mirant per la finestra, no he pensat en la feina, ni en la família, ni en cap dels molts problemes que de nit no em deixen dormir. (...). Faig tot el que puc per corregir el curs dela realitat, i preveure-ho tot perquè, si evito que hi hagi cap ensurt, l'endemà resulti més suportable. Però preveure-ho tot em produeix un desassossec desmesurat, que fa que les coses em passin pel davant com una exhalació, sense furir-ne. No frueixo del petó sinó quan ja és passat; aleshores el record de grat".

Quim Monzó: 'La literatura catalana aguanta, és de primera qualitat, allò que no aguanta és el país'

VilaWeb ofereix una entrevista extensa amb l'escriptor, que farà el discurs inaugural de la cultura catalana a la Fira del llibre de Frankfurt

Quim Monzó, (Barcelona, 1952) fa el discurs inaugural de la cultura catalana a la Fira del llibre de Frankfurt. En aquesta entrevista parla del seu procés creatiu, de com ha trobat el seu model de llengua, i del canvi de paisatge dels seus contes: ja no són els bars, sinó els hospitals. També parla del nou llibre que és a punt de publicar, 'Mil cretins', i de la nova etapa que ara comença. Tot això sense deixar de prendre posició crítica sobre les realitats literàries, socials i polítiques que l'envolten i que el preocupen.

—L'editorial Frankfurter acaba de publicar '100 contes', volum que aplega tots els contes publicats fins ara. L'ha presentat al Festival Internacional de Literatura de Berlín. Com va anar?
—A Berlín vaig participar en un acte, i hi vaig llegir un fragment d'un conte, 'L'accident'. I després un actor va llegir en alemany el conte sencer. Què va passar? Que em vaig enamorar d'aquell actor. Era un senyor de cabells blancs, que va llegir perfectament el text, sense sobreactuar. A Catalunya, quan et diuen que un actor llegirà un conte teu, tremoles i dius: Oh, no!, si us plau! Que vingui Satanàs i se m'endugui, perquè no vull que un actor llegeixi contes meus. Sempre he mirat que m'ho fessin periodistes, de ràdio i televisió. Perquè m'estimo més un periodista que llegeix un informatiu amb fredor que no pas un actor que sobreactua. Què tenen els alemanys? Uns actors especialitzats a fer lectures, que llegeixen meravellosament bé, pronuncien les paraules perfectament, en un to neutre; quan hi ha un diàleg, exageren una mica el to per marcar la diferència amb el narrador, però de seguida tornen al to fred, gens sobreactuat. Són una meravella. Em vaig enamorar d'aquesta manera de llegir. I els catalans n'haurien d'aprendre. Nosaltres no en tenim el costum, perquè hi ha molt poca tradició de llegir narrativa en veu alta.

—La bona literatura ha de poder aguantar la lectura en veu alta?
—La literatura que m'agrada, sí que ha d'aguantar una lectura en veu alta. Això no vol pas dir que hi hagi un llibre il·legible en públic, però que sigui un grandíssim llibre. Ara corregeixo galerades d'un nou llibre que sortirà, calculo, a final del mes d'octubre. I què faig, en aquesta última repassada? El llegeixo en veu alta. Ho faig sempre. Perquè t'adones de molts errors: de cacofonies, de repeticions, de rimes internes... I pots canviar una paraula perquè soni millor en la lectura. Si sona millor llegit en veu alta també sona millor en la lectura interior del lector. Per tant, li facilites la feina. M'agraden els llibres que es poden llegir en veu alta, que s'entenen i que tenen ritme. Aquest ritme de lectura que és apassionant, si és bo.

—En l'acte del Festival Internacional de Literatura de Berlín el públic també hi va intervenir. Què els va interessar de la seva literatura?
—Una de les coses que més va comentar la gent que havia llegit el llibre (també me la van preguntar molts periodistes alemanys) és aquesta: 'Per què desaprofita cent idees fent cent contes, si en sortirien cent novel·les? Si podria passar tota la vida desenvolupant aquestes idees?' Vaig pensar: No, o no enteneu què és un conte o no enteneu el goig que és un conte i el goig que és escriure curt. Que moltes d'aquestes idees es podrien allargar, sí; però seria com allargar un xiclet.

—Que li diguessin que escriure cent contes era desaprofitar cent idees el devia molestar molt. Perquè vostè se n'ha fet tips, de defensar el conte com un gran gènere, contra els qui el consideren un gènere menor.
—A mi, allò que em fa riure és aquesta idea tan antiga, tan avorrida, que diu que el conte és un gènere menor; que el gran gènere és la novel·la. No, el conte és un gènere esplèndid. No diré pas que el conte sigui el gènere bo i la novel·la el gènere caduc. Hi ha novel·les boníssimes, poca broma! Hi ha autors més radicals: Jorge Luis Borges, que mai no va escriure cap novel·la, va escriure contes tota la vida; abominava la novel·la. Deia que no havia llegit mai una novel·la que no en sobrés, si més no, un terç. Que hi havia molta palla. I en Giorgio Manganelli deia: 'Les novel·les són vuitanta línies de text i tres metres cúbics d'aire. Jo trec els tres metres cúbics d'aire i deixo les vuitanta línies de text.' Ells eren més radicals en això, però s'entén. Hi ha molta palla en la novel·la. En l'últim llibre que he publicat fins ara, 'El millor dels mons', al cos central hi ha una novel·la que es diu 'Davant del rei de Suècia'. Fa cent pàgines justes. Però quan el vaig acabar en feia cent setanta vuit o cent vuitanta. Llavors vaig començar a repassar i a treure tot allò que podia eliminar, fins a convertir-la en una novel·la curta.

—Publicar a l'alemany '100 contes' és una magnífica presentació i un recull de la seva literatura, perquè conté tota la seva trajectòria, dels primers contes de 'Uf, va dir ell', de l'any 1978, fins als contes de 'El millor dels mons' del 2001.
—Totalment. L'holandès Cees Nooteboom en un article explica com tot escriptor que comença estableix uns lligams de complicitat amb el seu públic natural. En el meu cas, aquests lligams es van establir amb el públic català. I són uns lligams en què vas creixent, vas canviant d'opinions, vas madurant, i el teu públic et segueix o no et segueix, però també canvia, madura, s'eixampla. Però tothom sap clarament amb quins llibres has començat i quin és l'últim. En canvi, quan entres en un país estranger, poques vegades comences publicant el primer llibre que has escrit. Comences per l'últim o per un del mig. Això fa que el públic lector d'aquest altre país no estableixi amb tu aquesta mateixa complicitat, de la mateixa manera. Perquè aquest públic ignora l'evolució que has fet des dels inicis. I amb aquests '100 contes', sí que es veu l'evolució.

—Quina evolució estilística hi ha en els seus contes del 1978 al 2001?
—A 'Uf, va dir ell' i a 'Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury', hi trobo aquesta borratxera d'adjectius que és molt típica de la joventut. Quan descobreixes que no necessàriament has de fer servir els adjectius obvis, com ara 'neu blanca' o 'carbó negre', i pots dir 'neu insípida', un adjectiu que descol·loca una mica, penses: 'Collons, que bé que escric!' I t'emborratxes i comences a fer servir adjectius constantment, constantment. Això he vist que passa a molta gent quan comença. I en aquesta època, jo ho feia molt i molt. Per una altra banda, veig que la idea del conte, ja la tinc formada. Hi ha la idea que un conte és una unitat, una cosa a mig camí entre el relat i el poema. És clar, el 1978 ja havia publicat dos llibres: 'Self Service' i 'L'udol del griso al caire de les clavegueres', dos llibres que no he reeditat mai. Perquè crec que em van servir per anar-me equivocant en moltes coses i anar-ne aprenent. Després, a partir de 'L'illa de Maians', hi ha un procés progressiu d'aprimament del conte. Si no cal fer servir adjectius, perquè no afegeixen res a la història, no es fan servir. I 'El perquè de tot plegat' és summament esquemàtic, és molt fred. Diria que arribo al límit del fet esquemàtic. Després a 'Guadalajara' hi ha un procés una mica més estrany: no tornen els adjectius, però comença a complicar-se la frase. Es torna a engreixar la història i començo a fer una cosa que no feia abans, que és anar-me'n per les branques, una mica. A 'El millor dels mons' les branques són molt més evidents. En algun conte començo amb una història i després m'embranco i me'n vaig de la història inicial i acabo en una altra banda. I això em dóna un cert gust perquè és nou. Si tota la vida fas les mateixes coses acabes avorrint-te. En aquests contes faig digressions i, aquestes digressions, no les reprimeixo. I en els contes del llibre nou encara hi ha més digressions, fins al punt que no sé si són realment contes o comencen a ser una altra cosa.

—Ha revisat els '100 contes' o el públic alemany en té la versió original?
—Els he revisats.

—Per quin motiu revisa la seva obra i no la manté tal com la va escriure en aquell moment?
—Per un fet bàsic, la situació de la llengua catalana. Quan jo començo a escriure, els meus models literaris són els llibres catalans que llegeixo en aquell moment. Però començo a treballar en premsa en català (el Món, Avui, Diari de Barcelona) i també en ràdio, i això és importantíssim. I m'adono que quan escric per la ràdio ho faig d'una manera molt diferent de quan escric un conte. I, per què per ràdio parlo normal, com parlem tots plegats, amb un cert gust per la llengua, no pura gasòfia, i en canvi quan em poso a escriure escric més refistolat? És una incongruència. Va ser un procés d'anar-me adonant que era absurd allò que feia. I això em va fer veure la necessitat de revisar tots els llibres. És una cosa que el lector alemany no percep, perquè ja va directe a la traducció, però per al lector català, i per a mi, és important per a fixar la llengua. En vint anys vaig trobar el model de llengua que volia i que no era l'inicial. L'inicial era un model de català postnoucentista, el que arrossegàvem amb en Pedrolo i que ja no anava. En canvi, el català de la ràdio serveix, si no cau en les aberracions de TV3. I és això que em fa rescriure. Perquè la meva llengua primera és molt dubitativa. I perquè jo, com a escriptor, vull que els meus contes siguin escrits en una llengua sensata. Que, quan d'aquí a vint anys, si és que ningú encara llegeix català, llegeixi els contes en una llengua que funcioni.

—Com veu el català ara?
—La situació és perpètuament plena d'interferències. Tens la sensació que cada vegada anem pitjor. Jo la tinc. Perquè surto al carrer i paro l'orella. Els polítics surten al carrer i no paren l'orella, perquè no volen veure la realitat. Perquè, si veuen la realitat, se'n va tot enlaire o han de repensar-ho tot. Els polítics són uns hipòcrites. Tots.

—I quina és la realitat?
—Que anem cap a l'occitanització, cap a l'irlandització. Serem un record. Jo tinc la

dimecres, 21 de novembre de 2012

EL VIAJE DE KALILU


 En los últimos meses mucha gente ha muerto en el estrecho, otros están atrapados en Marruecos malviviendo en los alrededores de Nador y Oujda y otros muchos se han quedado por el camino - muertos en el desierto, chantajeados por las mafias etc.-. Hace unos años escribí este artículo que no llegué a publicar en Público. Lo publico ahora en mi blog. Es mi pequeño granito de arena para que no nos olvidemos de toda esta gente.



Que la felicidad nunca puede ser completa es una lección elemental que cualquier persona descubre en algún momento de su existencia. No es necesario haber vivido grandes experiencias para darse cuenta de ello. En cambio, que la infelicidad tampoco puede serlo, lo descubrí leyendo a Primo Levi en su libro Si esto es un hombre.
Paso a explicarles el por qué de esta reflexión.
            Recientemente, he tenido la oportunidad de compartir mesa con Kalilu Jammeh. Él presentaba su libro, El viaje de Kalilu. Cuando llegar al paraíso es un infierno.De Gambia a España: 17345 Km en 18 meses, y yo debía hablar, a continuación, de la afectación psíquica que puede generar un proceso migratorio penoso.
Me sentí ridículo. Yo no podía añadir nada a lo que él nos estaba contando y, en caso de poder hacerlo, no tenía la certeza de poder expresarme bien. Temía emocionarme y tener que interrumpir mi intervención. Finalmente mi charla fue más corta de lo previsto y yo no, pero otra persona, la encargada de coordinar el acto, soltó las lágrimas que todos los asistentes al acto habíamos estado reprimiendo. Alguien sensato debía de hacerlo. Era tan doloroso lo que escuchar todo lo que nos explicaba que alguien debía de autorizarnos a parar y descargar la pena que sentíamos.
            Nos describió lo que él denomina un holocausto ignorado. El viaje que emprenden muchos africanos para llegar a Europa.  Nos hizo saber que solamente un 5% de los que se lo proponen llegan a su destino. El resto muere de hambre, son asesinados o se quedan por el camino. Pero ni el libro ni su presentación se quedan en las frías cifras. También nos contó hechos concretos: en Algeria lo detuvieron, pasó meses en cárceles infrahumanas y cuando lo dejaron en libertad, fue para llevarlo al desierto y abandonarlo allí a él y a otros muchos sin agua y sin comida. Es decir, pretendían matarlos. Al fin y al cabo se estaban quitando un problema de encima y le estaban ahorrando otro a la vieja Europa, cansada ya de tanto inmigrante. Él pudo salvarse gracias al dinero que guardaba con mucho celo y que le sirvió para pagar a un Tuareg para que lo salvara. (ya ven, allí donde haya miseria, florecen nuevos negocios). Otros no tuvieron tanta suerte. Vio morir a mucha gente y se encontró con  esqueletos y restos de cadáveres durante todo el camino, especialmente en Argelia y el Sáhara.
 Podría seguir relatando un sinfín de crueldades que a uno le hacen pensar si este es el mundo en el que queremos habitar, pero dejémoslo en que detrás de muchas de estas personas que llamamos inmigrantes hay un historia repleta de experiencias terribles. Sed, hambre, ahogos, enfermedades, puñaladas, robos, arbitrariedades, policías delincuentes, estados asesinos, mafiosos inhumanos etc.
            Me conmovió especialmente el agradecimiento con el que hablaba de la guardia civil de Lanzarote. Después de 18 meses de travesía (que fue lo que duró el viaje que, según los mafiosos a los que pagaron, debía de transcurrir en 15 días), los agentes de este cuerpo fueron los primeros que los trataron como a personas.
            La lección que extraje del libro de Primo Levi, me ayudó  a hacer más tolerable los sentimientos que iba experimentando. El  libro de Kalilu,  que se gestó como proyecto ya en la misma travesía para  explicar a toda la gente que lo quisiera leer la historia de tantos africanos que cometieron el error de soñar con un futuro, fue un motivo para no sucumbir a tanta infelicidad. Alguien tenía que explicar e intentar hacer justicia a los muertos que se encontró en el desierto y a los que iba dejando por el camino
            No hacía mucho había leído también la  excelente primera novela de Uzodinma Iweala, Bestias sin Patria, en la que se narra en primera persona la historia de Agu. Un niño listo que, empujado por las terribles circunstancias, se ve convertido en un niño soldado. Un relato de una violencia atroz que el autor empezó a concebir después de haberse encontrado en el Newsweek con la foto de un niño negro de brazos flacuchos que parecía mirar al mundo acusándolo de haberlo abandonado y al mismo tiempo suplicando el perdón. El pie de esta foto decía que había sido un niño soldado.
            Exactamente esto, un reproche por haber sido abandonado y una súplica de perdón por no haber podido salvar al resto de personas que viajaban con él, fue lo que me pareció ver en la expresión de Kalilu.    
            Comprendre cansa. Però mai no tant/  perquè no pugui ser l’últim refugi (comprender cansa, pero nunca tanto/ como para que no pueda ser el último refugio). Estos versos de Joan Margarit también acudieron a mi rescate y me animaban a escucharlo con atención.
Quizás nos parezca mejor cerrar los ojos y los oídos y seguir viviendo en nuestra burbuja europea (un narcótico muy potente) y pensar que vivimos en el mejor de los mundos y que los otros (los inmigrantes) deben de integrarse en nuestra sociedad sin hacer demasiado ruido y callando sus miserias para no devolvernos una imagen demasiado cruel de nosotros mismos. Quizás sí. Pero permítanme discrepar. Tenemos la obligación de saber en qué mundo habitamos. Porque, no nos engañemos, algo tenemos que ver con el sufrimiento de estas personas.
            Incluso para los que tengan la tendencia de pensar que la responsabilidad siempre está en un lugar muy lejano y que la miseria es debida a la corrupción de los otros, y que la mentira es responsabilidad de las mafias, formadas por unas almas crueles que nada saben de sentimientos, que las guerras en África son por cuestiones tribales que convierten a los africanos en lo que alguien denominó gente de machete fácil, cada vez les será más difícil mirar a otra parte. Kalilu y otros tantos están empeñados en no callar.
 

dimarts, 13 de novembre de 2012

ESQUERRA I PAÍS -Saïd El Kadaoui-, article al web de SOS Racisme


12 de novembre 2012
Aquests darrers dies he pensat força en el President Maragall i la seva agenda política.  Aquesta agenda que sintetitzava molt bé en el seu article La agenda incompleta de Maragall (El País, 28/02/2007) l’exconseller Josep Maria Vallés. Una societat on es combinés el progrés econòmic amb la cohesió social en el context d’una globalització que posa en risc el model social europeu, reformular la relació Catalunya, Espanya i Europa. Fet que requeria una revisió federalista de la constitució del 1978. Regenerar les institucions afavorint una major proximitat, més intel·ligibilitat i més participació i, finalment, concertació estable de l’esquerra catalana.
Aquesta agenda, incompleta per motius sobradament coneguts, està clar que requeria molt de coratge, generositat i intel·ligència.  I el que vam rebre va ser cepillados i sentències del tribunal constitucional que humiliaven a Catalunya . La revisió federalista de la constitució s’enfrontava i s’enfronta encara  a l’Espanya profunda, molta d’ella, en les files del PSOE.  Per tant és molt lògic, i inclús digne,que Catalunya s’hagi manifestat com ho ha fet a favor de la seva independència.
Pel que fa a la resta dels punts de l’agenda Maragall:
  • La combinació del progrés econòmic i la cohesió social, d’aquí a poc ens diran (de fet, ja ens ho estan dient), serà la veritable quimera i la regeneració de les institucions ja ha passat a millor vida.
  • La  concertació dels partits d’esquerres significa superar el narcisisme de les petites diferències que diria Freud i quelcom de molt més important, canviar les pesades inèrcies i burocràcies dels partits. Parlant clar: molts polítics sense càrrec.  Jo crec que és la única via perquè Catalunya tingui una alternativa d’esquerres que pugui fer contrapès a Convergència i Unió. I per mi aquesta és la gran pregunta: Serà capaç l’esquerra de superar aquest narcisisme de les petites diferències i s’erigirà en alternativa de govern?
Avui per avui sembla impossible: l’esquerra tradicionalment independentista està atomitzada, el PSC ha apostat clarament pel PSOE i sembla que hagi renunciat a ser alternativa de govern i iniciativa per Catalunya fa temps que es conforma amb ser un partit minoritari.
El passat dilluns 5 de novembre la seu del Col·legi de Periodistes a Barcelona, va ser  l’escenari d’un acte polític força engrescador. Amb el títol “Esquerra i País”, l’exvicepresident de la Generalitat i ex-president d’ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira; l’eurodiputat d’ICV-EUiA, Raül Romeva, l’ex-conseller d’Ensenyament i ex-dirigent del PSC, Ernest Maragall, així com el filòsof Josep Ramoneda, debatien sobre l’actual situació política des de la parer de l’esquerra. Aquesta trobada pot convertir-se en l’espurna d’on naixerà la nova esquerra que molts anhelem per a aquest país? Tinc molts dubtes però, en tot cas, els meus millors desitjos.
Llegir l'article al web de SOS Racisme, clica 
Llegir més articles de “Mistos Electorals 25N 2012 Construïm una Catalunya antiracista

DIMARTS, 20 DE NOVEMBRE PARTICIPO AMB MATTHEW TREE I R. MARZOA ALS DIÀLEGS DE SOS RACISME


.
Una Catalunya que no dóna passaport a tots els que hi viuen, vinguin d’on vinguin, no valdrà la pena.
INFORMACIÓ POSTERIOR DE L'ACTE I DEL QUE VAFER UCFiR AL Blog de Xavier Rius, clica aquí per llegir-ho.

Fotografia de Juli Garzón
La propera edició dels Diàlegs Antiracistes es celebrarà el proper dimarts 20 de novembre a les 19h, a la Seu d’Òmnium Cultural (c. Diputació 276, Ppal. Barcelona)
La crida electoral pel proper 25 de novembre posa sobre la taula el dret de Catalunya a decidir el seu futur. Un esdeveniment històric que cal prendre amb la importància que mereix. Però precisament per això, és vital que el debat sigui profund. Cal que les propostes dels diferents partits polítics no es quedin en un missatge buit de contingut. És de vital importància introduir en aquest debat el model de país que volem construir, el model de societat pel que volem lluitar.

Des de SOS Racisme creiem que des de la ciutadania ens hem de plantejar quina és la Catalunya que volem, quines són les nostres condicions i les nostres exigències.
Ponents:
  • Matthew Tree, escriptor
  • Rita Marzoa, periodista i membre de la Junta d’Òmnium Cultural
  • Saïd El Kadaoui, psicòleg i escriptor
  • Presenta i modera Alba Cuevas, directora de SOS Racisme
Com a Fila Zero convidem als caps de llista de tots els partits polítics amb representació parlamentària per tal que exponguin quina resposta dóna el seu partit als fets que plantegem a la taula. Els representants partits confirmats són:
-       Josep Pera, CiU
-       Iolanda Pineda, PSC
-       Antonio Alcalde, PP
-       Montserrat Torres, ERC
-       Juan Carlos Villamizar, ICV-EUiA
-       Núria Cadenes, SI
-       Quim Arrufat, CUP
L’acte es retransmetrà en directe gràcies a l’associació Boca Ràdio. Es podrà escoltar a www.bocaradio.org o a la 90.1 FM (per Barcelona Nord).
L’assistència és lliure i gratuïta, però per qüestions d’aforament demanem que ens confirmeu assistència trucant al 93 301 05 97 o escrivint a comunicacio@sosracisme.org
Anar al web de SOS Racisme, clica

dilluns, 12 de novembre de 2012

Recomiendo Joseph Anton. Memorias. De Salman Rushdie

.

Cita:
 " << El acto de la emigración - escribió- lo pone en crisis todo en torno al individuo o grupo que emigra, todo en torno a la identidad y la individualidad y la cultura y la fe. Así que si esto es una novela sobre la emigración, debe equivaler a ese acto de poner en cuestión. Debe llevar a cabo la crisis que describe.>> Escribió: <<¿Cómo entra lo novedoso en el mundo?>>.
Y escribió: <<Los versos satánicos>>.
"

Entrevista a Salman Rushdie
http://lalineadefuego.info/2012/09/30/salman-rushdie-si-tuviera-que-volver-a-hacerlo-me-negaria-a-esconderme-diria-me-voy-a-casa-protejanme/

El Cultural.es <www.elcultural.es>
El 18 de septiembre Salman Rushdie lanzó en todo el mundo ‘Joseph Anton’ (Mondadori), un libro de memorias sobre los aproximadamente diez años que el autor pasó escondido, bajo protección policial, después de que Jomeini exigiese su muerte en 1989 porque su novela ‘Los versos satánicos’ fue considerada ofensiva para el islam. La fatwa fue revocada en 1998 y desde que se trasladó a Nueva York en 2000, Rushdie se ha convertido en un hombre con una gran vida social, amante de las fiestas.

En relación con la noticia reciente de que una fundación religiosa ha renovado la fatwa, escribía en un correo electrónico: “No me siento inclinado a magnificar este feo titular sensacionalista prestándole demasiada atención”. El mes pasado, antes de embarcarse en una gira de tres meses para promocionar tanto el nuevo libro como la próxima versión cinematográfica de su novela de 1981, Hijos de la medianoche, hablaba sobre Joseph Anton durante un almuerzo en un restaurante de la periferia del centro de Nueva York.
Pregunta. Todo esto pasó hace mucho tiempo. ¿Qué le ha hecho decidirse a escribir sobre ello tantos años después?
Respuesta. Fue en gran medida una cuestión de instinto. Durante mucho tiempo, no quise escribir este libro. Pensaba que sería muy triste tener que volver a introducirme emocionalmente en esa época y sumergirme en ella. Pero siempre supe que tendría que hacerlo. Pensé que el peso de los acontecimientos, su velocidad, la complejidad de lo que estaba pasando eran tan grandes que, aun teniendo la mejor memoria del mundo, no habría manera de recordarlo con detalle.
P. ¿Por qué la tercera persona?
R. Siempre había pensado que no quería que esto fuese un diario, ni una confesión, ni una perorata. No quiero que sea un libro de venganza, un libro de ajuste de cuentas. Sabía muchas cosas que no quería que fuese, pero no sabía lo que sí quería que fuese. Cada vez que lo intentaba, no funcionaba y lo dejaba a un lado. Y luego me di cuenta de que una de las cosas que realmente no me gustaban era la primera persona, ese interminable “yo”, las cosas que me pasaban a “mí” y “yo sentía” y “yo hacía” y “me preocupaban”. Simplemente, era algo absurdamente narcisista. Así que, en un momento determinado, pensé: “Vamos a ver qué pasa si lo escribo como una novela, en tercera persona”. Y, en el momento en que empecé a hacerlo, fue como el “ábrete sésamo” que me dio el libro.
P. Este recurso hace que, a veces, el libro se lea como una novela o, como usted mismo dice en él, como una novela mala de Rushdie, llena de melodrama y cosas surrealistas.
R. Una de las formas en que yo lo expresaba para mí mismo era diciendo que la imagen que yo tenía del mundo se había roto. Y entonces, de repente, se volvió

dijous, 8 de novembre de 2012

Journée d'études "Narrer l'identité au sein des sociétés du XXIe siècle"


L'équipe de recherche interlangues : mémoires, identités, territoires (ERIMIT) propose, en collaboration avec le laboratoire IDENTI.CAT de l'Universitat Oberta de Catalunya, une journée d'études sur le thème "Narrer l'identité au sein des sociétés du XXIe siècle" le 16 novembre 2012, dans la salle Léonard du bâtiment A.
Le but de cette journée d'études est d'explorer l’interface plurilinguisme – identité(s) culturelle(s), collective et individuelle(s), au sein de la société catalane au tournant du XXIe siècle.
Cette étude sera proposée à partir de la production écrite, en catalan et/ou en espagnol, de personnes qui, ayant une histoire individuelle ou familiale de migration, habitent actuellement en territoire catalan et ont adopté ces deux langues comme langue(s) de création.
Pour observer ces identités, la réflexion sera concentrée sur la production littéraire de fiction et les essais de ces auteurs. Il sera accordé une attention particulière à l’étude des discours sur les identités (production et réception). Une interrogation sera portée sur l’articulation entre les identités individuelles et les identités collectives.
Par leurs visions du monde, sont-ils devenus des agents actifs de changement au sein de la société catalane ?
Quelle place ont-ils accordé dans leurs ouvrages aux différentes langues parlées en Catalogne ?

Auteurs et chercheurs invités : Pius Alibek, Guillem Calaforra, Josep A. Fernàndez, Patricia Gabancho, Said el Kadaoui.


Leer en la web de la Universidad de Rennes.

Abrir el pdf y leer mi intervención en las jornadas