dilluns, 25 de febrer de 2013

RECOMANO "ARA I AQUÍ, CARTES 2008-2011" DE PAUL AUSTER i J.M.COETZEE



Cita: "Molts escriptor i intel.lectuals tenen una relació distant o
interrogativa amb la llengua que parlen i escriuen i que, de fet,
referir-se a la llengua que un parla com a llengua materna s'ha tornat clarament antiquat" (J.M. Coetzee)



Crítica de Xavier Serrahima a Núvol. El digital de cultura:
Llegir a Núvol (clica)


 Per fortuna, malgrat els constants avanços de la tècnica en la comunicació interpersonal —que, sovint, ens aïllen més que no acosten— la temptació a la concessió del Twitter no ha bandejat del tot el meravellós costum d’adreçar-se cartes. Si els que ho fan són dos escriptors de la qualitat de Paul Auster i J.M. Coetzee, la satisfacció del lector gairebé està garantida: d’ells se’n pot esperar qualsevol cosa menys la trivialitat o l’adotzenament.
Sensació que fa la impressió de desmentir l’inici d’Ara i aquí. Cartes (2008-2011), Edicions 62, Barcelona, 2012, quan ambdós autors no tan sols intercanvien consideracions sobre qüestions que semblen “gairebé sense excepció insulses i fades, absolutament banals”, (pàg. 11), sinó que en referir-se a un assumpte cabdal, el de la crisi finals de 2008, els seus comentaris revelen un desconeixement preocupant, una visió pueril de les regles econòmiques: “Què va passar, doncs, què ens ha empobrit? La resposta que se’ns dóna és que determinats números van canviar. [...]. Però [...] no pot haver estat la caiguda dels números en si el que ens ha fet més pobres.
Tanmateix, l’inesperat descoratjament —el desencís, per què no dir-ho, passatger— s’esvaeix tan de pressa com ha arribat. A partir del moment en què prenen el pols a la correspondència, van agafant confiança l’un en l’altre i se sinceren més, les lletres esdevenen més personals, s’esvaeix el miratge de la futilitat i esclata amb força el poderós atractiu de l’epistolari. Així que se senten més à l’aise, que es poden mostrar tal i com són, les seves converses escrites s’envolen fins a abastar un nivell d’alçada admirable.
Llavors, coincidint pràcticament amb el final de l’any 2008, enllestit el procés inicial de tempteig, una volta han fonamentat els pilars de la seva amistat, alliberats de formalisme i prevencions, quan obliden a qui escriuen, què escriuen i, fins i tot, el mateix fet d’escriure, reneixen, deslliurats, els veritables Coetzee i Auster; aquells que captiven tants i tants lectors i lectores. Amb major raó, encara, quan se centren en quefers literaris —“una cosa que pots dir d’un bon llibre és que no ha estat escrit abans”, (pàg. 37)—, llavors (mercès també a la lloable traducció d’Albert Nolla i Dolors Udina) resulta impossible apartar l’atenció del volum o cloure’l.
Recobren la seva sensibilitat artística i reconeixem en les lletres que redacten esclats lluents de la seva intransferible personalitat, empremtes inconfusibles d’autor: “Hi ha coses que ens passen en el món real que semblen de ficció. I si la ficció es converteix en realitat, llavors potser hem de repensar la definició de realitat…”, afirma el creador nord-americà, tot parlant de Crim i Càstig; “Aventurar-se en una llengua sempre és trepitjar terreny prohibit. I encara és molt pitjor si ets prou bo en anglès per sentir a cada frase que surt de la teva ploma ressons d’usos anteriors, recordatoris de qui era l’amo de la frase abans que tu!”, comenta per la seva banda el narrador sud-africà resident a Austràlia.
Les seves reflexions sobre el fet literari són tan interessants com coratjoses: “Vivim en una època d’incomptables tallers d’escriptura, postgraus d’escriptura (imagina’t tenir un títol d’escriptura), hi ha més poetes per metre quadrat que mai, més revistes de poesia, més llibres de poesia, [...] i tot i així [...] no s’escriu gaire cosa destacable. [...] Ja ningú no creeu que la poesia (o l’art) pugui canviar el món.”; “Una cosa és certa [...]: l’estupidesa ha augmentat en tots els fronts. Si llegeixes les cartes dels soldats de la guerra de Secessió, resulta que moltes són molt més literàries, més coherents i sensibles als matisos de la llengua que els escrits de la majoria dels professors d’anglès d’avui dia”.
Però no únicament aquestes, també ho són les seves opinions sobre d’altres temes, tan diversos com l’esport, l’etern conflicte entre els jueus i els palestins, la democràcia, la passivitat televisiva, la família, les celebracions, la intel·lectualitat, la modernitat, la maduresa, les relacions interpersonals, l’amistat…
Tan àmplia és la seva pluralitat que nosaltres, catalans i catalanes amenaçats d’espanyolització pel ministro Wert, no podem evitar de deduir que l’autor de Bogeries de Brooklyn té al cap l’exemple espanyol, representat pel seu “!A mi háblame en cristiano!”, quan dictamina: “Estàs tan completament impregnat de la teva pròpia llengua, la teva visió del món està tan profundament formada per la llengua que parles que qualsevol que no parli com tu és considerat un bàrbar o, a la inversa, t’és inconcebible que el fill de Déu pogués parlar una llengua que no fos la teva”, (pàg. 78Per tot plegat, aquest aplec de cartes entre Coetzze i Auster és tan oportú com recomanable, tant pel seu tractament sobre afers de caire general com per la possibilitat que ens forneix d’aprofundir el coneixement de les seves figures i, el que és més important, de les seves obres, atès que, tal i com expressava Rilke en una carta del 1923 adreçada a Xaver von Moos, “Sempre tinc la impressió que ha estat amb una mateixa ploma que ho he escrit tot, el meu treball i les meves relacions amb els altres, i haig de reconèixer fins i tot que la primacia li correspon a les cartes, així em resulten d’entranyables, perquè constitueixen una part de la meva vida  i del meu rendiment que ha sorgit amb naturalitat.

 OTROS LIBROS QUE RECOMIENDO:
 Amor a la carta, de Xavier Rius
LA CIVILIZACIÓN DEL ESPECTÁCULO, DE VARGAS LLOSA
"X" DE PERCIVAL EVERETT
EL MAL ÁRABE, DE MONCEF MARZOUKI     

Salman Rushdie, Memorias    

Demonios íntimos, de Xavier Rubert de Ventós
Hacia una democracia laica, voces de mujeres musulmanas

dimecres, 6 de febrer de 2013

RECOMIENDO "DEMONIOS ÍNTIMOS" DE XAVIER RUBERT DE VENTÓS


CITA:
"La buena conversación no consiste en decir cosas ingeniosas sino en saber escuchar tonterías".

RESEÑA EN BOOMERANG
En este libro, Xavier Rubert de Ventós trata de cumplir el propósito anunciado en Oficio de Semana Santa (1979): el de explicar sólo aquello que experimenta a flor de piel, hablar desvergonzadamente de sus vergüenzas, cándidamente de sus manías y pasiones, envolver mentiras  y verdades hasta hacerlas inextricables.
«Yo sólo escribo», dice el autor, «cuando las sensaciones o ideas se me hacen demonios íntimos que trato de ahuyentar con la literatura. Pero no resulta fácil expresarse con naturalidad y seguridad, superar los propios vértigos y censuras, dejar avanzar el pensamiento con la confianza de que hallará lo que busca, la misma confianza con que el rey se sienta sin mirar atrás, seguro de que va a encontrar la silla que alguien le habrá acercado.»
«Un entorno razonablemente sensual e incluso una relativa gimnasia sexual ayudan sin duda al espíritu: lo que éste no admite es ninguna atadura sentimental. Al cerebro no le roba energía el amueblamiento sensual o el erotismo profiláctico, es decir, todo lo que apacigua a un cuerpo que debe funcionar al mismo tiempo como su fuente de energía y su instrumento. El pensamiento nos permite, pues, aquello que nos estabiliza pero no lo que nos moviliza; tolera lo que nos gratifica pero no lo que nos seduce. Más que en la represión, el pensamiento y la cultura  se basan en la frialdad, se levantan sobre el egoísmo y se mantienen a fuerza de narcisismo. Nos perdonan quizá los placeres, pero nunca los amores.»


Comienzo del libro

Este libro vengo a ser yo mismo en cuatro registros -dramático, irónico, erótico y onírico -y también con cuatro hijos.
El resto son más bien ficciones, figurantes o fantasías; todo es verdad pero nada es como lo cuento.
Participa también del dietario íntimo y del ensayo, se mueve entre lo íntimo y lo político, entre la meditación grave y la observación disparatada.
Su origen son los apuntes espigados de diecisiete libretas Enri. Tengo todavía más de cien por explorar, pero no sé si tendré tiempo ni ánimo para hacerlo.
El libro sigue vagamente un orden cronológico y otro temático, que con frecuencia se mezclan y se confunden: un popurrí, vaya.
Las páginas más antiguas están escritas en 1965, hace más de cuarenta años. No acaba de ser, pues, un texto de este siglo.
 Leer reseña de Boomerang (el blog literario)


OTROS LIBROS RECOMENDADOS:

 Del Ganges al Mediterráneo de Rafael Argullol y Vidya N.
"Amor a la carta" de Xavier Rius 
LA CIVILIZACIÓN DEL ESPECTÁCULO, DE VARGAS LLOSA
"X" DE PERCIVAL EVERETT
EL MAL ÁRABE, DE MONCEF MARZOUKI   

Goethe y Schiller, historia de una amistad